Projecte Talaia: La fi de la competència, el temps de la col·laboració

Cuines i forns sempre han sigut compartits per transformar aliments a petita escala. L´Administració pot fer molt per a que els obradors compartits siguen elements fonamentals per a la dinamització agroecològica. En aquest article del projecte Talaia, companyes del  sector i de la Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencia  ens conten el que han mogut aquests últims anys, mentre en Europa està  assentat en molts llocs.

Els obradors compartits han demostrat ser infraestructures molt necessàries en el mitjà rural. Els motius són diversos i interconnectats: per exemple, l’autoocupació, l’aprofitament de produccions xicotetes i dels seus excedents o la recuperació de l’economia a escala local i l’optimització de recursos. No obstant això, la realitat legal, econòmica i administrativa no sembla feta per a facilitar-los. Parlem amb Marta Feliu, dinamitzadora agroecològica que coneix bé aquest tema.

Encara que la llei no ho impedeix, muntar un obrador compartit amb registre sanitari no és una cosa habitual per als departaments de sanitat. Qui s’acosta per a informar-se moltes vegades troba confusió, ja que la informació està molt dispersa. Açò es deu, en part, al fet que l’anomenat paquet higiènic sanitari europeu, que regula els canals curts de comercialització, no ha sigut adaptat —en moltes comunitats autònomes— a les condicions concretes de cada territori i, per tant, no s’hi arrepleguen casos excepcionals. Segons la persona que t’atenga, pot ser que negue a un grup de diverses empreses el permís per a posar en marxa un obrador en què es produïsquen productes diferents amb el mateix o diferent registre. Sembla que actualment el concepte «emprenedor» s’entén més com una cosa individual. En internet tampoc se’n troba informació i la gent a qui es pregunta per açò sovint respon que no pot fer-se, doncs el sentiment general és de molta por cap a les inspeccions de sanitat.

Espentades per aquesta situació, Marta Feliu i Inés Payà, elaboradores d’aliments i activistes de la Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià, van decidir treballar perquè aquesta figura es reconega i van organitzar una jornada formativa itinerant sobre la creació d’obradors per a xicotetes elaboracions que ja compta amb deu edicions en diferents municipis.

«Aquesta situació és un obstacle gran a l’hora de formalitzar un projecte», diu Marta. Ella ho va viure en primera persona fa dos anys, quan va adreçar-se a l’àrea de salut per preguntar com podria obtenir un registre sanitari per als plats que preparava. «La resposta va ser que això era càtering, i que calia demanar el permís a Madrid. A mi em va sonar molt gros, no obstant això, resulta que només es tractava d’un registre que tramitava la persona amb la qual estava parlant, que ho enviava a Madrid i d’allí a Europa perquè és un tema que pertany a un registre general». En eixe moment la resposta va que Marta es fera arrere. Durant els cursos que ha impartit enguany per tot el País Valencià s’ha adonat que li ha passat el mateix a molta gent. La regulació de les condicions físiques de l’espai suposa un esforç i una inversió que costa molt d’assumir en solitari. Com abordar una cosa així solament per a fer melmelades a l’estiu? […]